Les cuirasses de la veu. Què són

Una cuirassa és  una protecció i, en sí mateixa, no és dolenta si la fem servir només quan és necessari. Però imaginem un guerrer que no se la treu mai. La porta sempre, quan està lluitant i quan no. S’està protegint quan hi ha un perill però també quan aquest és  inexistent. Amb el temps la seva vitalitat minvarà (portar una cuirassa sempre, cansa), els seus moviments quedaran limitats, dirigir-se on vol anar, o fer el què desitja serà més difícil.  Fins  i tot lluitar que és el seu ofici es veurà afectat. També és cert que aquesta afectació dependrà de la mida de la cuirassa i del temps que fa que la porta ininterrompudament.

Dimensions de la cuirassa

Si concretem més, podem definir cuirassa com una tensió muscular que hem anat repetint al llarg del temps i que ha estat desencadenada per una emoció i/o un pensament limitador. Aquesta tensió ens ha ajudat en un moment determinat de la nostra vida a protegir-nos. Però al repetir-la, de manera inconscient, acaba convertint-se en un empresonament que ens provoca malestar físic (dolors o tensions que tenim amb freqüència o constantment en alguna part del cos).  Aquesta cuirassa física amaga a sota una emoció (ràbia, pena, por,...) que ens ha portat a fer la tensió muscular. I aquesta cuirassa emocional, al mateix temps,  es nodreix d'una cuirassa mental, amb creences limitadores com els altres són millors que jo..., No soc capaç de....No mereixo l'éxit... Per tant podem dir que la cuirassa té 3 dimensions: corporal, emocional i mental. 

 Un exemple: imaginem una persona que sent enfado, ràbia per algun fet que li passa o per alguna cosa que sent que li han fet. Nota com la ràbia creix dins seu, però té la creença conscient o inconscient de que si expressa aquest enfado,  l’altre persona deixarà d’estimar-la. Què fa? Doncs per evitar-ho bloqueja l’enfado, prem les mandíbules  i calla. Aquí veiem com una creença limitadora fa que no gestionem bé una emoció i acabem inhibint l’acció (d’expressar  o de dir a l’altre que ens hem disgustat) tensant en excés una part del cos. Si aquest fet es va repetint al llarg del temps, aquesta persona potser notarà la tensió a la mandíbula, però segurament també dirà que ella mai s’enfada. Ha inhibit tant la ràbia, que ja ni la sent. I es relacionarà amb els altres sense ser vertaderament ella i sense donar l’oportunitat als altres de saber que l’han ferit,  per por a ser abandonada, a no ser estimada.

Les cuirasses es formen  a partir de la sensació d’estar “en perill”. Aquesta alerta del nostre cos  provoca una tensió muscular que fa que el cos es contregui per reaccionar davant aquest perill. En definitiva, per protegir-se. Si les nostres cuirasses són flexibles, som capaços de relaxar aquesta tensió una vegada l’amenaça ja no hi és. Quan la cuirassa es va endurint, perquè percebem perill en accions del nostre entorn i/o del nostre interior (encara que  no sigui real), aquesta contracció no es descarrega. I aleshores és quan comencen les limitacions i les dificultats. 

Les cuirasses en la veu

En el cas de la veu, anomenem cuirasses a totes aquelles tensions corporals, emocions o pensaments que acaben interferint en la producció i emissió de la veu, en definitiva, en l’expressió.

Quan experimentem que la veu no flueix com voldríem,  ja sigui cantant, interpretant un personatge o parlant davant un grup, per exemple donant una classe poden passar vàries coses. : Una, sentim la dificultat però no sabem localitzar-la. La segona seria , sentim una molèstia física, que normalment localitzem  a la zona de la gola.

Aquesta molèstia o tensió a la zona del coll, sovint és només l’últim esglaó d’una llarga escala que ha començat en indrets que conscientment no coneixem.

Si el funcionament de la laringe no és el causant de que l’expressió vocal sigui plena, on trobem l’origen?  Les causes són diverses. Excés  o manca de tensió en diferents parts del cos, postures, en definitiva actituds corporals que limiten que els mecanismes implicats en la fonació funcionin com han de funcionar. I això acaba incidint en el suport de la veu, la respiració o el timbre.  Aquí estaríem en el terreny del que he anomenat  cuirassa física i, quan parlem de cuirassa, és que aquesta tensió, gest, l’hem repetit al llarg del temps. L’hem repetit tant que el fem sense ser-ne conscients i ara, més que protegir-nos o ajudar-nos, ens limita.

També podem trobar l’origen en la gestió de les nostres emocions, per exemple, la por. Aquesta por es reflectirà en el cos. Si hi ha una amenaça, un perill, la resposta és  immediata. El nostre cervell més antic fa que el nostre sistema nerviós  i hormonal entri en acció i prepari al nostre organisme per la fugida, l’atac o el sotmetiment. El batec cardíac augmenta, el nivell d’adrenalina augmenta, la respiració s’altera, els músculs es tensen i la laringe  pot contraure’s  (d’aquí la frase “Se m’han posat per corbata”). És qüestió de supervivència i per tant aquesta primera reacció és tan ràpida que, en un primer moment, no passa per la nostra consciència.

Però com és que en algunes ocasions reaccionem d’aquesta manera si la nostra vida no perilla? És evident que un cantant o actor per malament que ho faci en una actuació no morirà, ni un mestre en una reunió de pares tampoc. Aleshores perquè podem quedar-nos sense veu o emetre-la molt per sota de les nostres possibilitats en algunes situacions? Doncs perquè el nostre cervell arcaic no distingeix entre la realitat  i la ficció. Ell percep perill i actua: la respiració pot alterar-se, els músculs poden tensar-se en excés i les cordes vocals poden perdre la seva precisió de funcionament.

Aquí ja podem intuir que les diferents cuirasses estan relacionades. La por, en aquest cas, ha fet que la gestió del nostre cos, de la respiració o de la laringe, s’alteri.

Però podem  trobar l’origen en una altra dimensió de la cuirassa. La cuirassa mental, els pensaments, les creences limitatives. Al llarg de més de vint anys treballant el cos amb cantants, docents, persones amb problemes de veu he sentit frases com “No em mereixo l’èxit”, “les meves opinions no són bones”, “els altres valen més”, “Si expresso no m’estimaran”, “no serveixo per cantar” i un llarg etcètera. Aquestes expressions són creences limitatives. Són pensaments que les persones donen com a certs i per tant actuen o deixen d’actuar per ser conseqüents. Algunes d’aquestes creences estan a la superfície, són conscients. D’altres estan més amagades, són inconscients però ens condicionen igualment.

En algunes persones aquestes creences fan que aflorin emocions com la ràbia, la pena, la por i aquestes emocions fan que el cos es modifiqui. Tots hem experimentat que el cos canvia si estem molt tristos, rabiosos, alegres o amb por i segurament hem pogut notar que les parts que es modifiquen i la manera en què  ho fan és diferent segons la emoció que sentim o volem inhibir. La cuirassa mental pot incidir en la veu quan aquestes modificacions corporals acaben incidint en les estructures del suport de la veu, de l’amplificació o en l’últim esglaó, la gola.

Per acabar només volia puntualitzar que hi ha cuirasses petites, grans, flexibles, rígides. Una mateixa tensió, emoció o creença no afecta a tothom per igual. Cada un de nosaltres és  un instrument sonor únic, que viu les emocions de manera diferent i té ferides i vivències personals  i intransferibles.  Poder escoltar les cuirasses, localitzar-les, dialogar amb elles, treballar-les, flexibilitzar-les pot ajudar-nos a que l’expressió vocal sigui més plena. A gaudir amb l’expressió vocal. A vegades és  un camí curt, a vegades llarg però sempre apassionant.