El cos ens parla de moltes maneres, amb símptomes físics, amb emocions, amb pensaments, amb memòries. Aquesta és la història de Pura. El seu cos li va parlar d'aquestes quatre maneres. Ella ho va escoltar i va començar a avançar en el seu camí d'individuació. Jung va definir el procés de la individuació com el camí per arribar a ser un individu i, quant per individualitat entenem, la nostra peculiaritat més interna, darrera i incomparable. En definitiva, arribar a ser un mateix [1].
Pura és una bona amiga de fa
anys. Té una cara bonica i uns ulls grans, encara que ella sembla no ser-ne
conscient. Des de fa molt, no digereix bé, se li acumula aire a la panxa i
sovint el ventre se li infla molt. Com diu ella, sembla que estigui embarassada.
Es va apuntar fa quatre anys (al
setembre de 2012) a les classes de MLC. Es va apuntar perquè em coneixia, però
no tenia ni idea de què venia a fer. Ella venia a fer exercici. No sabia que
acabava de començar un camí que ja no tindria marxa enrere. Conèixer-se,
preguntar-se, escoltar-se i canviar la seva posició a la vida.
En aquest post exposo una part de
la seva evolució. Una part que es va dur a terme al llarg de dos cursos.
La Pura va començar les classes
de MLC i en la segona classe vem fer un moviment molt senzill que consistia a treure’s
el mitjó i acariciar-se el peu. Quan vam acabar la classe, la Pura no podia
parar de plorar i va dir: em sento com si
hagués abandonat a algú molt estimat, com si tingués molta pena acumulada i al
acariciar el meu peu s'hagués alliberat tota aquesta pena. Quan hem començat a
tocar-nos el peu dret m'ha envaït una tristesa molt profunda, notava que el meu
peu era molt aspre, era molt desagradable, la tristesa augmentava fins que se
m'ha fet un nus a la gola i els ulls se m'han omplert de llàgrimes i el meu peu
m'ha dit: per què em ignores? per què no em fas cas? per què no em escoltes?
El cos havia començat a dialogar
amb ella. El peu forma part de la cuirassa pèlvica, ens serveix per caminar,
per avançar. El peu que se sentia abandonat era el dret, el masculí, el que ens
porta a l'acció. Aquesta era la manera que tenia el seu cos de dir-li:
"estàs anant cap a on vols anar?", "Estàs on vols estar?",
"¿Camines per la vida com vols fer-ho?"
Acabava d'obrir una porta i el
cos ho va aprofitar. Aquesta tristesa, va durar uns quants dies i en els dies
posteriors, li van aparèixer en els colzes i en el costat esquerre de les
costelles unes lesions a la pell, que amb els dies es van fer grans i es van
escampar per les mans, els peus, les cames i la cara. Era psoriasi. Va començar
un tractament per a la pell, però la psoriasi anava creixent.
De setmana en setmana la Pura
s'anava sentint millor, em va comentar: encara
ploro a cada classe, em sento més segura i tranquil·la i de millor humor,
especialment amb els meus fills. Comparteixo amb més força una complicitat que
ens fa riure molt als tres, i no m'enfado gairebé mai. En canvi, el meu marit
és molt crític amb aquestes classes a les que vinc. Diu que si em fan plorar no
pot ser bo per a mi.
A mesura que passaven les
setmanes, la Pura seguia plorant a les classes. En el seu interior guardava
molta, molta tristesa que ara, a poc a poc, anava permetent sortir i deixar
anar. Però també va aprendre a no jutjar tant, i a escoltar i a respectar el
que sentia, a viure-ho, a respirar-ho.
Quatre mesos després de començar
les classes, fent un moviment de braços on tocàvem la cuirassa del mal estimat
[2], la Pura va sentir una veu interior que deia: Ja no estimo el meu marit. Aquest pensament, la va afectar de tal
manera que va dedicar tots els seus esforços a negar aquest pensament, a
convèncer-se de l'equivocada que estava la seva "veu interior". El
seu cos, ja parlava amb ella no només amb sensacions corporals, ara també ho
feia amb pensaments. Connectant amb una part molt profunda d'ella. El seu
inconscient li enviava missatges, però era un aspecte tan amagat i negat per
ella, que li era difícil d'acceptar.
Mentrestant, la psoriasi, les
males digestions i la panxa inflada seguien estant presents.
El curs anava avançant, i el cos
va decidir parlar amb ella de nou. Aquest cop a través d'una memòria soterrada.
Un avortament que va realitzar feia molts anys i que ella no hagués volgut
practicar mai. Poder reviure-ho, sentir-ho i compartir-ho amb la resta del grup
al final de la classe, la va ajudar a perdonar-se. Dies més tard em va dir: el que vaig viure l'altre dia a classe ha
fet adonar-me de l'important que és no fer res que un no vulgui fer, tot i que
altres ens empenyin a fer-ho, perquè no ens perdonem. Ara puc viure amb això i
explicar-ho, encara que no el superi mai; sovint no es tracta de superar
sinó d'acceptar i seguir endavant.
El cos de la Pura poc a poc anava
canviant, l'esquena anava adreçant-se i les espatlles anaven ocupant una
posició més oberta. Amb el temps va començar a adonar-se que la veu interior
que li deia "ja no estimo el meu marit" no l'enganyava, era real. I
va començar a obrir els ulls i a estar atenta per captar els senyals, que ara
se li feien evidents, que amb el seu marit no eren una parella des de feia
anys.
Finalment va decidir separar-se i
quinze dies després de prendre la decisió i exposar-la al seu marit, la
psoriasi va desaparèixer per complet! Quan la separació va ser real, és a dir
que vivia separada físicament del seu marit, va perdre 10 kg que li sobraven
sense fer dieta, les digestions es van tornar fàcils i la panxa d’embarassada
va disminuir.
El treball que fem a les classes
de MLC, en paraules d'ella és: aquests
exercicis a mi m'ajuden a emprendre els canvis necessaris en la meva vida i
estic aprenent a viure gratament, com la vull viure: de front, mirant-la la
cara, plenament, acceptant-me i estimant-me, respectant-me, sense culpa ni càstig
ni censura, ni judici. Sense por, sense limitar-me, i sent tan sexi com jo vulgui
ser.
La Pura segueix avançant en el
seu procés d'individuació, encara no és conscient de la cara bonica i els ulls
preciosos que té, però sent que porta una vida més plena i feliç.
Les persones fan canvis en la
seva vida quan són capaços de fer-los. Cada un té el seu ritme, el seu moment.
I això és important saber-ho per no culpar-nos ni jutjar-nos. De vegades podem
percebre i escoltar el que ens diu el nostre cos i tenir por, creences
limitadores, judicis, sentir que no és el moment o un llarg etcètera. Quan
sigui el moment i estiguem preparats, no només escoltarem al nostre cos i a la
nostra veu interior, també trobarem la força per prendre decisions, deixarem de
jutjar-nos, veurem la realitat d'una altra manera i avançarem una mica més en
el camí de la seva individuació per viure com desitgem, plenament.
Aquest text sorgeix de converses
amb la Pura i d'un escrit que la meva amiga, que en aquest text em va demanar
que fes servir el nom de la seva àvia, em va enviar explicant-me les seves
vivències i el seu procés personal que havia realitzat en les classes setmanals
de MLC. Gràcies Pura, per deixar-me compartir la teva experiència.
________________________________
[1] Jung, Carl Gustav (2009).
L'home i els seus símbols. Barcelona: Paidos.
[2] Veure: M. Lise Labonté
(2001). Alliberar les cuirasses. Ed. Luciérnaga. Pp: 69-91)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada